V Encuentro Internacional Paulo Freire, Valencia 2006

Tras las sendas de Freire, las mujeres y los hombres nos hacemos nuevas preguntas y en pleno proceso de cooperación y creación social, nos damos a la realización de prácticas y experiencias, singulares y colectivas, donde desplegamos nuestra libertad apren(h)endiendo las riendas de nuestro devenir, un volverse libres que implica la superación y/o trasgresión de la cooperación y la ruptura del horizonte conservador que impide el movimiento, real y actual, de la emancipación en el que concebimos y generamos nuevas libertades, en la praxis, ya un vero camino del querer vivir educativo, ético y político, en el cual las formas del saber de experiencia emergen en una formación que transforma: a nosotras y al mundo.

Un aprendizaje que como nos indica el cantor Llach es un saberse desprender, un salir de nosotras mismas, en una búsqueda dialógica de pronunciación del mundo, y como dijo Freire:“No es posible la pronunciación del mundo, que es un acto de creación y recreación, si no existe amor que la infunde. Siendo el amor fundamento del diálogo, es también diálogo. De aquí que sea esencialmente, tarea de sujetos y que no pueda verificarse en la relación de dominación”, describiendo unas sendas donde las sombras del poder, de los y las opresoras,… van abriéndose, cenital aurora, a la lucidez llena de potencia y de amor, de sabiduría y experiencia, lucidez ya divina, que siempre proviene de la encendida claror que, como nos dijo Zambrano, “nos remite al amor que engendra y fecunda.”

V Encontro Internacional Paulo Freire, València 2006

No seguimento do caminho de Freire, colocamo-nos, mulheres e homens, novas perguntas e, em pleno processo de cooperação e criação social, entregamo-nos à realização de práticas e experiências, singulares e colectivas, a partir das quais desenvolvemos a nossa liberdade, apre(e)ndendo a direcção do nosso devir, um tornar-se livre que implica a superação e/ou transgressão da cooperação e da ruptura do horizonte conservador que impede o movimento, real e actual, da emancipação em que concebemos e geramos novas liberdades, na praxis, desde logo um verdadeiro caminho do querer viver educativo, ético e político, no qual as formas do saber de experiência emergem numa formação que nos transforma, a nós próprias e ao mundo.

Uma aprendizagem que, como refere o cantor Llach, é um saber-se desprender, um sair de nós próprias numa busca dialógica de pronunciação do mundo, e como disse Freire: “Não é possível a pronunciação do mundo, que é um acto de criação e recriação, se não existe amor que a inspire. Sendo o amor fundamento de diálogo, é também diálogo. Daí que seja, essencialmente, tarefa de sujeitos e que não possa verificar-se na relação de domínio”, descrevendo caminhos onde as sombras do poder, dos e das opressoras…, se vão abrindo, zenital aurora, à lucidez plena de potência e de amor, de sabedoria e experiência, já divina lucidez, que sempre provém de uma inflamada claridade que, como nos disse Zambrano, “nos remete para o amor que cria e fecunda”.

 

V Trobada Internacional Paulo Freire, València 2006

Seguint les sendes de Freire, les dones i els homes ens fem noves preguntes i en ple procés de cooperació i creació social, ens lliurem a la realització de pràctiques i experiències, singulars i col·lectives, on despleguem la nostra llibertat apre(h)enent les regnes del nostre esdevenir, un tornar-se lliures que implica la superació i/o la transgressió de la cooperació i la ruptura de l’horitzó conservador que impedeix el moviment, real i actual, de l’emancipació en el qual concebem i generem noves llibertats, en la praxi, ja un vertader camí del voler viure educatiu, ètic i polític, on les formes del saber d’experiència emergeixen en una formació que transforma: a nosaltres i al món.

Un aprenentatge que com ens indica el cantant Lluís Llach és un saber-se desprendre, un eixir de nosaltres mateix, en una recerca dialògica de pronunciació del món, i com va dir Freire:“No és possible la pronunciació del món, que és un acte de creació i recreació, si no hi ha l’amor que la produeix. Sent l’amor fonament del diàleg, és també diàleg. D’ací que siga essencialment tasca de subjectes i que no puga verificar-se en la relació de dominació”, descrivint unes sendes on les ombres del poder, dels i de les opressores,… van obrint-se, zenital aurora, a la lucidesa plena de potència i d’amor, de saviesa i experiència, lucidesa ja divina, que sempre prové de l’encesa claror que, com ens va dir Zambrano, “ens remet a l’amor que engendra i fecunda”.

 

V Nazioarteko Paulo Freire Topaketa, Valencia, 2006

Freireren oihartzunean, emakume eta gizonok galdera berriak egiten ditugu, sozietatezko elkar-lan eta kooperazioan bete-betean gabiltzala, praktika eta esperimentazio berrietara, bakanak eta kolektiboak, lerratuak, geure askatasuna garatuz, geure bilkaeraren gakoak atzemanez eta ikasiz; aske bilakatzea berau galerazten duen orain eta hemengo dinamika egonkorra hautsi edota gainditzea da, jare egitea askatasun berriak asmatu eta gauzatu ahal izateko, praxisean, erran nahi baita, zinezko bizibide bat hezkuntza, etika eta politikan jorratuz, jakinduria eta eskarmentuaren aldaera eta osagaiak lora daitezen gu eta mundua alda gaitzakeen formakuntzan.

Ikasketa mota bat, geure burua largatzen jakitearen antzekoa, Lluís Llach kantariak iradokitzen digun bezala; geure baitatik irtetzea, mundua nola azaldu bilatzen duen elkarrizketan, eta Freirek zioen legez: “Mundua azaltzea, sorkuntza eta birsorkuntzazko ekintza, ezinezkoa da hura eragiten duen amodiorik gabe. Amodioa elkarrizktaren funtsa izaki, elkarrizketa ere bada. Hortik pertsonen arteko zeregina izatea, menpekotasun egoeran ezin bete daitekeen zeregina”…, eta boterearen eta zapaltzaileen itzalak ezabatuz doazeneko xendra batzuk iradokiz, zenital egunsentia dager, ia jainkozkoa den amodioz eta ahalmenez beteriko argitasuna, jakinduria eta eskarmentuz izioturikoa, “ernaltzen eta sortzen duen amodiora garamatzana” Zambranok esan zigun bezala.